Mensaje de la directora del colegio
El colegio
Nos encontramos en la zona sur de Senegal, en la zona de la Basse Casamance (región de Ziguinchor). Consulta la localización en Google Maps.
El pueblo donde está el colegio pertenece al departamento de Oussouye. Diembereng, lugar de nuestro proyecto escolar, tiene casi 4000 habitantes. La diversidad étnica de la zona es reducida, pues la immensa mayoría de personas son diolas. Conviven tres religiones sin problemas, los cristianos, los musulmanes y los animistas.
El colegio de Diembereng tiene dos edificios (A y B). El edificio B es bastante nuevo. El edificio A, en cambio, fue construido en el año 1966, cuando llegaron las misioneras Eleonor Extarri y Margarita Fincias. Antes era una escuela primaria, que se cerró en 1990 y se abrió de nuevo como colegio, pero como el número de alumnos era mayor, se anadió el edificio B. Ahora en este colegio secundario se estudian los cursos equivalentes a la ESO en España.
Profesorado: unas 20 personas
Aulas: 8 (4 en cada edificio: 3a, 4a, 5a, 6a y 3b, 4b, 5b, 6b)
Actualmente, después de 45 años, el techo del edificio A está en una condición lamentable: envejecido, estropeado y casi inservible. Las vigas travesañas están podridas y, a causa del viento, los tornillos salidos, así que en cualquier momento el techo podría venirse hacia abajo. Desde el 1966 hasta hoy han pasado muchos años y con los alumnos no nos podemos permitir correr este riesgo. (Consulta la campaña de recaudación de fondos para reparar el techo del edificio A.)
Los alumnos
El colegio tiene 204 alumnos. No se hace ninguna distinción entre etnias, religión o sexo. Cohabitamos en plena armonía. La mayoría de los alumnos son diolas, pero también hay de las etnias peul, serer, wolo, mancagne y otras.
En el colegio no se hace tampoco selección de alumnos. Intentamos acoger a todos los niños del pueblo y de los pueblos del alrededor. Todos los alumnos que vienen de fuera de Diembereng están obligados a buscar un “tutor” en el pueblo, pues no hay medios de transporte organizados que los permitan ir a casa y volver cada día. Los de cerca van todos los fines de semana a casa. Los de más lejos sólo marchan a casa durante las vacaciones o al final del año escolar.
Merie Diatta
Directora del Colegio Privado de Diembereng
abril 2010
Missatge d’una voluntària que presta servei a l’escola
Em dic Alys, tinc 19 anys i estic gaudint d’una experiència meravellosa de col·laboració al col·legi de Diembereng, on sóc des de gener de 2010 i on tinc intenció de romandre fins l’acabament del curs escolar a finals de juny.
Aquesta escola no rep cap ajuda de l’estat. S’han d’espavilar-se amb ONGs i organitzant activitats. A Diembereng hi ha aquest col·legi, un col·legi públic (on també col·laboro), una escola primària i una escola bressol.
No sóc ni monja ni novícia però m’identifico plenament amb la labor social i educativa de les germanes “Escolapias” i la seva obra a Senegal i estic molt agraïda per tot el que m’han ensenyat i compartit.
Per saber-ne més de les “Escolapias”, visita la seva pàgina web, especialment la secció que descriu la seva activitat a Senegal.
Diembereng és un poble totalment rural i aïllat, on tots els serveis i les condicions mínimes de vida estan en una situació precària.
Visc aquí amb les monges i les alumnes d’internat i comparteixo amb elles la vida diària. Ens llevem molt d’hora, cantem cançons religioses en molts moments del dia, i llegeixo molt.
A l’escola dono classes de suport en anglès, castellà, informàtica (hi ha una petita sala d’informàtica, sense Internet, des de novembre passat) i ball. Totes les aules, amb excepció de la biblioteca i informàtica, són molt senzilles, amb mobiliari antic, una pissarra pintada i guix, sense endolls i altres invents moderns. Els alumnes es comporten generalment de forma molt correcta amb el professorat, amb un respecte que fa anys no es veu a Espanya. Al principi, sobta molt que amb unes condicions tan bàsiques es segueixen uns plans d’estudi semblants als nostres, i amb llengua vehicular francesa. (Així he pogut aprendre francès!)
L’escola de les monges és de pagament però gairebé ningú no pot pagar i per això fem el sistema d’apadrinaments on es paguen 100 euros a l’any per a cada alumne. Amb això es pot pagar el professorat, que té un salari de menys de 100 euros al mes.
Alys Samson
abril 2010